Cop d’ull núm. 66, juny 2006

L’home transparent. Una història trista

Existeixen malalties que són ben estranyes i infreqüents. La d’aquell home n’era una d’elles. Al principi no n’era conscient. Pensava que era, més aviat, un poder d’aquells que en diuen paranormals. Tot va passar quan un dia llegia el diari i posant la mà al damunt va poder llegir les lletres que, teòricament, la mà pertocava ocultar. No és que les ves clarament. S’hi havia d’esforçar. Però podia llegir a través de la seva mà. Una transparència lleu (d’un 10%, probablement).

Al principi estava meravellat. - Som transparent! – pensava. Tinc una qualitat extraordinària!

Pobre homenet! Poc imaginava que la seva vida es complicaria fins arribar a fer-se insuportable. Ni qualitat extraordinària ni cap meravella. La desgràcia havia trucat a la seva porta. La seva existència esdevindria en un autèntic calvari. Vosaltres pensareu que ser transparent és una virtut humana. Que és el contrari de la mentida. Que és bo. Però aquell home no era de COMPORTAMENT transparent. Era FISICAMENT transparent.

Encuriosit es fixava en l’altra gent. Trobaria a qualcú que també transparentàs? Donat el cas, podrien fer una associació d’homes transparents! O un club. O un lobby. O el que fos. A vegades mirava fixament a algú per esbrinar si transparentava. A la barra d’un bar. A la coa del bus. O assegut en un banc del parc. Més d’una vegada va ser increpat d’insolent.
Mentre els dies passaven la seva transparència anava augmentant. Ara ja devia estar pels voltants del 20 %. Però... com és que ningú havia percebut aquesta inversemblant qualitat? Mai cap persona li feu menció: –Escolta que t’estàs tornant transparent! No senyor. Ningú. Quan conversava amb la gent, ell ho va notar, l’ignoraven subtilment. Si entrava en una conversa, ràpidament algú li prenia la paraula tallant el que deia. Ningú contestava a les seves preguntes i ignoraven les seves afirmacions. No us ha passat alguna vegada que us heu sentit com si no hi fosseu en un aplec d’amics? Que no us fan cas. Que teniu ganes de partir? Doncs així es sentia aquell pobre homenet.

Aleshores va ser quan va començar a sospitar que “allò” més aviat era una malaltia. I si resulta que són cabòries meves? Que m’ho estic imaginant tot? És una juguesca del meu cervell, aquesta malaurada transparència? –Cal anar a cal metge- va pensar. Ell sabrà el que s’ha de fer.

A la sala d’espera ningú va parlar amb ell. Una senyora, molt grassa va estar a punt d’asseure al sallent que ell ocupava. L’hagués esclafat! Per sort, uns segon abans, la senyora va decidir asseure al costat. Ell ja no sabia si l’ignoraven o si simplement no el veien. Quan li va tocar el torn, el metge escrivia en un paper i no va dir ni mu. Al cap d’una estona, llarga, aquell home, molest, va tossir per fer-se notar. El metge el va mirar, per damunt de les ulleres, que probablement eren per llegir de prop, i va sentenciar a l’instant:

- Vostè no te res – Que entri el següent.

Aquell homenet arrossegava la moral pel terra. - M’ignora fins i tot el metge! Què punyetes puc fer?

- Per ventura he estat sempre massa bona persona - pensava. Mai he ocultat els meus sentiments. Pot ser que sigui aquest l’origen del meu trastorn? Va decidir, aleshores, començar a mentir. Primer amb petites mentides, després amb algunes de més grosses (sempre per beneficiar-se). I la cosa no va funcionar. Poc art tenia per l’engany i per la mentida. Tot i que, de moment, es va sentir més opac, l’efecte no va durar gaire. A més, mentint, es sentia incòmode, nerviós, es posava vermell com una magrana, li suaven les mans i li venia una insuportable coïssor a l’esquena. Era pitjor el remei que la malaltia, com sol dir la gent. I per més desgràcia a la gent tant li era si mentia o no.

Va provar de modificar els seus hàbits alimentaris. – Si els metges no em fan cas hauré d’investigar pel meu compte - pensava. Va començar a beure llet (no en solia prendre) i derivats lactis com el formatge, com els iogurts i com les natilles. - És ben possible que el que necessito és més calci - rumiava. –Vaig veure una vegada un anunci per la tele on una persona tornava transparent i bevent un iogurt se li passava – seguia parlant amb ell mateix. – Dec estar fluix de defenses.

L’alimentació no hi tenia res a veure. L’afecció seguia creixent. Ara ja devia estar pels voltants d’un 80% de transparència. Era l’home més ignorat del món. Demanar ajuda no li servia de res. Tothom feia com si no existís. Va ésser aleshores quan va començar a pensar, seriosament, en el suïcidi. Estant al marge de tot contacte humà, la seva vida no tenia cap sentit. Ja no tenia autoestima. No es veia ni mirant-se al mirall. – Val més acabar amb aquesta tortura d’una vegada per totes – meditava. - Mai seré feliç com ho és la gent opaca. - No soc de la seva espècie. - Aquest món no és el meu.

Trist i decebut va lligar la corda a una biga de casa seva. La decisió era ferma. Així i tot va plorar algunes llàgrimes. Va fer un nus corredís i se’l va passar pel coll. Pujà a una cadira i es llançà al buit.

Uns mesos després, el llogater de casa seva fart d’esperar la cobrança i de cridar a la porta va entrar. Escorcollà tot l’habitacle i no va trobar a ningú. Així i tot va observar que hi havia una corda tota sola lligada a una biga. El llogater va pensar que allò era força estrany, però no va fer-ne cas. Finalment va decidir que si el seu llogat no hi era i no pagava doncs el millor fora tornar a llogar la casa.

Aquesta és la història trista d’un home transparent. Tant transparent que, qui narra aquesta crònica, ni tant sols l’hi ha posat un nom. Per ventura aquest home no ha existit mai. Per ventura és fruit d’una dèria. D’una cabòria fermentada entre les circumval·lacions d’un cervell opac.