Cop d’ull núm. 69, gener 2007

Un equívoc semàntic.

L’altre dia, de pagès, anava pel carrer. Un nin de cinc o sis anys discutia amb la seva mare que portava el germanet, un bebè, en un cotxet. Pel que sembla la mare li demanava al nin on havia posat no sé quina cosa. El nin ben convençut assenyala la cistella porta-objectes del cotxet i diu:

- Lo he ponido aquí.

La mare, despectiva i quasi clavant-li un mastegot corregeix:

- No se dice ponido. Se dice puesto.

És evident que l’infant va aplicar una lògica que cau pel seu propi pes. De comer comido, de dormir dormido, de poner ponido. Per quines santes punyetes s’ha de dir puesto? Un similar equívoc semàntic me succeí quan devia tenir més o manco l’edat d’aquell nin.

La memòria esdevé nebulosa amb el pas del temps. No puc recordar amb exactitud tot l’esdeveniment. Suposo que discutia, com la mare i el nin del carrer, amb mumare per la pèrdua d’un objecte important, no recordo quin, que segurament em corresponia a mi la seva custòdia. Jo sabia perfectament que la culpable de la pèrdua n’era la meva germana. La cosa anava de calaixos. Que si tal cosa havia d’ésser a tal calaix o a tal altre.

La qüestió és que a ca nostra, de nins, parlàvem en castellà. De fet vaig començar a parlar en mallorquí als voltants dels 18 anys. Mumare és catalana i monpare era menorquí. En tenir fills els meus pares varen decidir parlar-nos en castellà. En part per no fer una barreja catalanomenorquina i en part per a que aprenèssim a xerrar un bon mallorquí a l’escola. Xalades d’aquella època.

Com deia la cosa anava de calaixos. Jo acusava a la meva germana d’agafar-me les meves coses i canviar-les de lloc. Tenia el vici de furgar els meus calaixos i agafar coses. Ja us podeu imaginar la meva acusació en castellà.

- Es que mi hermana es una cojona.

La clatellada que vaig rebre, per part de mumare, va ser antològica.

- Os he dicho mil veces que no digais palabrotas!

Patapam bufetada ve, patapam bufetada va. Quina paraulota? Ni punyetera idea en tenia, jo, que cojona fos una paraulota. Santa innocència la meva. Jo deia cojona de coger. Cojona: la que siempre coge. Com de mirar mirona, o de llorar llorona. Com aquell nin del carrer. De poner ponido. Vaig haver de crèixer uns quants anys per entendre el significat d’aquesta paraula.

I és que els equívocs amb el llenguatge, en aquestes edats, són abundants. I poden ser causa d’amonestacions injustes.