Cop d’ull núm. 71, març 2007

Sa por

(Un intent d'escriure salat)

S’altre dia, de pagès, volia sopar de pa amb oli i truita. A s’hora de fer-lo vaig adonar-me de que no tenia tomàtigues de ramellet, s’havien acabat, i vaig desistir d’oliar es pa. Un entrepà de dues llesques de pa pagès, tal qual, sense oli ni tomàtiga, amb truita a la francesa té un sabor especial. Pensareu que dic bajanades, però a mi me remet a una experiència viscuda quan era infant.

No puc precisar s’edat. No serien més de sis anys, poc més o manco. Madò Antònia era una pagesa, major, que vivia a s’Hort des Ca (avui Polígon de Llevant) molt a prop de ca nostra. Feia de mainadera, vol dir que ens cuidava, i aquell dia havia organitzat un passeig amb carro i somera, supos que aprofitant que havia d’anar a visitar a qualque parent seu o qualque amistat de fora vila. Vés a saber.

Per aquell temps pocs cotxes, si comparam amb el trànsit d’avui en dia, circulaven pes carrers de Palma. Pes barris perifèrics, com eren La Soledat i s’Hort d’es Ca, molta gent encara tenia es seu hort i ses seves bísties. Poques cases s’alçaven més enllà d’una planta. De fet noltros vivíem en una finca de quatre pisos que li deien sa finca alta de s’Hort d’es Ca. Com canvien ses coses! Ara és sa finca més baixa de sa barriada!

S’aventura d’anar amb carro! Un medi de transport que llanguia cap a s’extinció. Mumare ens va fer uns entrepans de truita i pa per berenar. Record, perfectament, que eren fets amb llesques de pa nu. Ni oli ni tomàtiga. I record, exactament, aquell sabor especial, que sé que a sa majoria des mortals no causa cap emoció ni significat algú. Però a mi, per sa màgia juganera de sa memòria, me remet a aquella excursió que va començar feliç i va acabar amb una de ses experiències més horribles que he viscut.

Pa i truita me transporten as viatge amb carro. Ses olors de sa fusta, de sa bístia, des camp, de sa polseguera. Es sotragueig. Es renou de ses llànties metàl·liques esmicolant es còdols des camí. El sol, enlluernant-me ets ulls a través des velam des carro…
I arribarem a puesto.

Era una possessió pagesa que tenia, com és natural, un estable. Mentre madò Antònia feia la seva amb sa gent d’aquell indret noltros, es meus germans i jo, anarem a jugar per sa rodalia. Finalment ens va atreure una muntanya, la record gegantina, de palla adossada a s’estable. Jugàvem pujant i baixant per aquella muntanyola herbàcia. Hi ha rés més feliç, pes infants, que jugar a rebolcar-se per sa palla?

Crits. Rialles. Finalment una juguesca.

- Meam qui és es primer que arriba fins a dalt de tot! – proposa algú.

Mania de voler esser es primer en tot! Ses cames me dugueren xalestes fins as capdamunt des paller i mentre victorejava sa meva feta sa gravetat me xucla. Vaig passar per ull i vaig caure a l’infern.

L’infern és sa foscor. No hi crema ningú. No hi ha foc. L’infern és sa negror més angoixant. És sentir alenar una bístia trencant un silenci fred i llefiscós. L’infern és sa por.

En es capdamunt des caramull de palla hi havia un forat per on es pagesos llençaven sa palla a sa menjadora de s’estable. Justament allà és a on vaig anar a parar. No me vaig fer mal perquè vaig caure sobre palla, però sentia alenar s’ase, o sa somera, que menjava, impassible, indiferent a mi. No devia estar a més d’un pam. Sa respiració de sa bístia i sa foscor de s’estable me varen terroritzar. Sa por me va deixar petrificat. Diuen que es pànic paralitza. Don fe de que és ben cert.

Venia de sa llum des dia. No acostumat encara a sa foscor de s’estable tan sols sentia sa respiració d’un monstre enorme, negre, amb uns ulls com plats, que eren s’única cosa que brillava en aquell infern. Sentia haver violat es seu espai. Seria devorat per aquell animal de l’inframón? Acabaria a sa panxa de La Bèstia?
Déu me’n guard. Es pobre animal, beneït per Sant Antoni, no es movia ni un pam. No entenia que hi feia, jo, allà. Però no m’inclogué a sa seva dieta. De tan en tan girava es cap per mirar-me i a mi se me glaçava sa sang. A s’enfront hi vaig veure una retxinera  de llum. Sa porta de s’estable, seca, vella i corcada, deixava entre ses encletxes passar sa llum exterior. Cap allà hi vaig anar per allunyar-me de s’animal que no deixava d’alenar. Vaig plantar-me davant sa porta tocant-la amb el nas. Espantat, mut i quiet. Així durant uns minuts que per a mi foren una eternitat. Una estàtua s’hagués mogut més. Ni un pel des cap, que aleshores tenia, va gosar deixar-se engronsar per la suau brisa de l’embat.

Alertats, es grans, pes meus germans varen obrir sa porta de s’estable. Sa llum de sa salvació m’enlluernà. Madò Antònia se’n feia creus des meu coratge:

- Que valent! Ni tant sols a plorat. Quina sang freda!

Valent? I una merda confitada! De poder, hagués plorat un mar de llàgrimes. Allò que no s’imaginaven, ets adults, és que no podia ni plorar, ni cridar, ni pixar-me a sobre. Sa por estreny, ennuega, paralitza, petrifica. Et deixa, com un pal, clavat a terra.

I tots aquets records per no tenir, a casa, tomàtigues de ramellet!