Cop d’ull núm. 65, maig 2006

Orwell tenia raó

El terme graffiti, de procedència llatina, s'ha pres de l’italià. Graffiti és el plural de graffito que significa “marca o inscripció feta rascant o ratllant un mur”. Graffitis està mal dit, per que graffiti ja és un plural en si mateix.

Itàlia, i Europa, n’estan plenes. A l’antic imperi romà ja era costum fer inscripcions en els edificis públics. Es troben abundants graffiti a les parts menys erosionades d’edificis antics (o a Pompeia, preservada per la sorra volcànica) escrites en llatí vulgar . Fan referència a consignes polítiques, insults o declaracions d’amor. Les presons són plenes de dibuixos, calendaris i frases més o menys encertades.

El terme graffiti a passat a moltes llengües i a Itàlia, curiosament, es reserva exclusivament per el que realment significa. Per designar el que aquí entenem com a graffiti utilitzen el terme anglès writing. En arqueologia s’utilitza el terme llatí graphiti.

Aquí, a les Balears, en tenim d’autèntics. N’hi ha, per exemple, al castell de Cabrera, al castell de Bellver, etc.

La versió moderna d’aquest ancestral costum s’inicià a la dècada dels 60 en el metro de Nova York amb l’us dels aerosols (sprays). La cosa botà del metro al carrer. Mobiliari urbà, façanes, tàpies i parets de tota menta en foren víctimes (i encara ho són). Es constituí tota una cultura urbana molt lligada al Hip Hop. Qualcú s’atreveix a afirmar que els graffiti és art. Si més no, entre l’art i el vandalisme, els graffiti moderns són aquí i hem de conviure amb ells irremeiablement.

Germà dels graffiti moderns és el tag. Tot va començar quan un jove missatger, d’origen grec, firmava amb retolador en diferents llocs de les seves rutes habituals. Una mica com els cans que pixen per marcar el seu territori. Ben segur que aquell jove no devia tenir totes les seves neurones d’origen humà ;-). Firmava “TAKI 183”. Un article del The New York Times en feu ressò i les conseqüències han estat desastroses. Palma n’està plena de tags. Fitxau-vos en aquestes lletrotes que no signifiquen res i que es repeteixen arreu. El repte del tagging és vanagloriar-se de molta pintada o de pintar a llocs inversemblants. El tag és la versió més canalla i menys artística dels graffiti.

Per alguns les pintades de caire polític no són graffiti (en la utilització moderna del terme). Sobre tot per que es deslliguen de la cultura Hip Hop.

A Europa tenim un bon historial de pintades. Des de la revolta del Maig del 68 a París s’han escrit enginyoses frases per les parets d’arreu. Tot i que el més comú és esborrar-les (sobre tot si atempten contra el poder) algunes mereixen una honrosa amnistia. Del Maig del 68 la més famosa fou “la imaginació al poder” convertida, pràcticament, amb l’anagrama de la revolta. Una altra molt anomenada: “Sota l’asfalt, la platja”. La majoria eren de caire anarquista i és de justícia reconèixer el potencial creatiu d’aquestes pintades. A Palma quan el primer referèndum de la transició vaig poder llegir-ne de divertides: “Vota a Lola Flores”, “Referendhul con huevo i leche” (recordau Flan Dhul) “Idiota, votas a quien te explota”, “Prohibido prohibir” etc.

Una molt saborosa, copiada d’Amèrica i reproduïda arreu, és “Déu és negra”. Qualcú amb més imaginació hi afegí “i lesbiana”. Una màxima que qüestiona el més fonamental de la cultura occidental. Per què precisament Déu és masculí? Per què el representam de raça blanca?

Al Polígon de Son Castelló n’hi ha una que estim molt. Fa anys que hi és. Com que està pintada en una caseta de connexions elèctriques o telefòniques (no ho sé ben bé) ningú s’ha molestat a esborrar-la. Diu: “Orwell tenía razón, 1984 es realidad”. Sospit que molta gent que passeja pel polígon no entén el seu significat. Sobre tot si no han llegit a Orwell. A mi em fa pensar que entre els treballadors de la zona n’hi ha un que té una cultura d’esquerres ben formada o és un bon lector. Aquesta pintada mereix una amnistia com una catedral.

De les pintades de Mata de Jonc (perdonau-me si fer els sentiments de qualcú) jo n’hagués amnistiada una. És la que diu: “Si no os gusta hos jodeis k stava a oscuras “catalufos””. Passant per alt l’ortografia (hom dubta de que estigui escrita en castellà) és evident que l’artista (entre cometes) justifica la imperfecció estètica de la seva obra a la manca de lluminositat del vespre. Aquestes ganes de fer-ho millor el redimeix en part. Ja que l’amnistia, raonablement, no és possible com a mínim ens queda un registre gràfic.

Per cert, a les pintades de Mata de Jonc, hi havia graffiti, tags i pintades. Tot un indesitjable mostrari de la cultura urbana més bandarra que ens ha tocat patir.

Amb tot, el que més desitj, és que el Gran Germà d’Orwell no sigui una realitat.