Cop d’ull núm. 63, març 2006 - S'Encruia 96, primavera 2006

Un pa moreno

Un dia anava per Palma fora de la meva barriada habitual. Vaig recordar que havia de comprar pa i vaig entrar en un forn. El nom de l’establiment fa referència a un poble del pla de Mallorca força conegut. És forn, pastisseria i cafeteria alhora. Entre l’oferta tradicional de pa i pastisseria mallorquina es poden trobar tota mena de menjues foranes relacionades amb la farina. Un origen molt tradicional i una vocació universalista indubtable.

Vaig endevinar, pels caràcters facials, que la dependenta era d’origen sud-americà. No precisaré de quin país. Tot i així li vaig demanar en un bon mallorquí:

- Un pa moreno i una barra, per favor.
- ¿Cómo?
- Un pa moreno i una barra, per favor.
- Es que no le entiendo. ¿Puede hablarme en castellano?

Estareu amb mi en que el que li vaig dir es diu pràcticament igual en castellà que en català. Només hi ha una lletra de diferència! Tot i així aquella jove no va voler entendre’m. Seria per la pronuncia? O més aviat per un mecanisme inconscient, per part dels castellanoparlants, que en sentir l’entonació mallorquina es tanquen de banda?
Jo, fort i no et moguis, i cada vegada més emprenyat vaig senyalar descaradament l’únic pa moreno que hi havia a l’estanteria tot insistint:

- Aquell pa moreno i una barra!

Com veis, el “per favor” me'l vaig estalviar. Els meus ulls degueren treure guspires de foc. Aquella doneta finalment ho va entendre i em va servir el gènere.

- Què es deu?
- Dos sincuenta, por favor!

Feia cara de molesta i de passar olímpicament de mi. Vaig pagar i sense més paraules me'n vaig anar.

Algú deu pensar que vaig ser un mal educat. És possible. Si els qui parlam en català som educats, ho serem, però cada vegada serem menys. I així ens va.

•••

Passats uns mesos, i per casualitat, em vaig trobar en la mateixa circumstancia. Des de defora vaig veure que la dependenta encara era la mateixa al·lota. Confiant en que no em recordaria vaig idear un experiment arriscat.

Entr a la botiga i entonant el millor italià possible dic:

- Per favore, signoriiina, questo paaane rotondo.

La dependenta va posar cara d'esforçar-se per entendre. Va senyalar un pa moreno que hi havia a l’estanteria i va dir:

- ¿Este?
- Si, queeesto va beeene.

Va ser una sort que l’al·lota no conegués gaire l’italià. El meu accent em delata escandalosament. D’haver-ne sabut m’hagués pogut enviar allà on no hi plou. M’esforçava arrossegant les paraules i fent la cançoneta típica del parlar italià. El curiós és que l'actitud de la dependenta no va ser la mateixa de quan li vaig parlar en mallorquí.

- ¿Quiere alguna cosa más?
- No capissssco…

La dependenta va fer un gest claríssim remenant les mans i posant cara d’interrogant. Jo, vaig fer com si l’hagués entès. Mirant el taulell veig una napolitana. Per arrodonir el joc, reprimint les ganes d’esclatar a rialles, dic.

- Queeesta napolitaaana.

Me dona una bossa amb tot el que he demanat i pregunt amb el gest de fregar els dits quan fas referència als diners:

- Quanto coosta queesto?
- Un euro setenta
- Scuuusi. No capisco.

Se sorprèn de que no l’hagués entès. Cerca un paper, un llapis, escriu la quantitat i me la mostra. Somreia molt amablement. Li pos dos euros damunt el taulell tot esperant el canvi. Me'l torna. M’acomiad amb molta educació i simpatia.

- Graaazie, signoriiina. Molto amaaabile.
- Adios!

Mala pècora! - vaig pensar. - Ara que som italià me tractes tan bé? - I quan era mallorquí, per què m'entaferrares aquell ¿Puede hablarme en castellano?

Va succeir el que sospitava. Els qui parlen un idioma dominant no s'esforcen gens per entendre’n un de minoritari. Però quan es troben amb un altre idioma, també dominant, capgiren l'actitud. Quants castellanoparlants a Mallorca xampurregen l’anglès i l’alemany? A grapades. Aquests mateixos, s'esforcen per xampurrejar en mallorquí? Cap ni un.
Si per educació cedim davant dels castellanoparlants no feim més que signar la sentència de mort del català. I així ens va.