Cop d’ull núm. 65, maig 2006

El vi i la mili.

Vaig fer la mili a l’antiga base d’hidroavions d’u Moll de Pollença. Aleshores, a l’estiu, es convertia en una residència militar de vacances. La base s’omplia de militars de tots els rangs vinguts d’arreu d’Espanya. Els cambrers erem nosaltres, els soldadets, col·locats, allà, per obligació. Per sort, molts d’aquests soldadets, ja havien fet menjadors abans de fer la mili. Alguns, perque d’altres, com un servidor, ens varem estrenar en aquest ofici.

Va ser una forma molt peculiar de “servir a la Patria”. Erem rebel·ls i fèiem moltes malifetes. De tant en quant la sal era sucre o el sucre era sal. De tant en quant el pitxé d’aigua, accidentalment, queia per sobre la filla adolescent del comandant i en resultava tota mullada. De tant en quant una safata de ragú queia per terra. Conseqüència: un dia de prevenció (arrest), un dia de descans!

Els “clients” solien demanar-nos vi, com és natural. Quan l’ampolla no se l’acabaven en un àpat li posàvem una etiqueta amb el nom del tinent, capità, comandant o el que fos. Al següent àpat li servíem aquella ampolla mig buida (o mig plena, segons se miri ;-). Això en els hotels és habitual. En un hotel escriuríem “Hipólito Gutiérrez”. Però a l’exèrcit s’han de guardar les formes. Si fos el cas, escriuríem “Capitán Gutiérrez”. És així que la gelera on es guardaven les ampolles de vi era plena de capità tal, comandant qual, general x, etc.

Quan el servei de menjador finalitzava era el torn de menjar nosaltres. El vi no estava inclòs en el nostre menú. Ens havíem d'espavilar per gaudir-ne. Alguns espipellaven petites quantitats de cada ampolla guardada a la famosa gelera. Confiàvem en que el “client” no recordaria, exactament, el vi que havia deixat pel proper àpat. Era una tasca complicada i gairebé inútil. El militars residents, desconfiats de mena, marcaven sobre l’etiqueta de l’ampolla el nivell on el vi havia quedat. D’altres més agosarats, durant el trull del servei de menjador reservaven ampolles noves amb noms falsos. Quan el cap de menjador, un brigada, estava distret, jàs! ampolla nova, marcada amb un nom inventat i amagada al fons de la gelera. A l’hora de dinar ja teníem una ampolla per nosaltres.

Fent gala del més bejanot atreviment no se m’ocorr altre idea que marcar una ampolla amb el nom de “Capitán Trueno”. S’ha de ser valent o tenir moltes ganes de fer conya! El cas és que a més a més no amag l’ampolla si no que la deix ben al davant. Quan el cap de menjador cerca la seva ampolla de vi (ell tenia dret) es troba, casualment, amb una etiqueta que diu “Capitán Trueno”. Val a dir que la lletra estava bellament cal·ligrafiada. Un servidor ja era dibuixant d’ofici i no podia deixar el meu prestigi professional en entredit.

Hauríeu d’haver vist la seva cara. Treia llamps i trons i serps enverinades com pinten en els còmics. El brigada, que ja sospitava de les nostres menganyufes, tenia finalment una prova. Ens va cridar a tots els soldadets cambrers i ens va posar en fila i quadrats. Inicià una amonestació cridant com un posseït. Allò era un insult a l’estament militar! Una befa inacceptable! No puc recordar el sermó en exactitud. Parlava de la responsabilitat, de la Pàtria, de l’honor… de tota una cadena de conceptes que a nosaltres ens importava una santa bleda.

En acabar la sermonada i agafant l’ampolla per a que vésim bé l’etiqueta “Capitán Trueno” crida:

- Bién! Quien halla sido que dé un paso al frente!

Aquell home devia pensar amb l’estretègia de càstigs per destriar el culpable. Preveia que callaríem i que cap company delataria. S’equivocava si esperava un silenci llarg. Al punt faig un pas endavant i amb els dellonssos a la gargamella dic:

- Yo

Li vaig tirar per terra, d’un sol cop, tota la seva pensada. Sorprès, trasmudat, perplexe em pregunta:

- ¿Me puede explicar qué significa esto?

Els dellonssos ja no savia on els tenia. Però fent un esforç contest.

- Creo que con lo que trabajamos y con lo poco que se nos paga bien merecemos el vino.

Tota la vermelló que duia a la cara, fruit de l'excitació que portava aquell home, li va mudar a blanc. Us puc garantir que no he vist mai, en tota la meva vida, una cara de sorpresa com aquella. No s’ho esperava gens! El silenci es va fer llarg. Molt llarg. Etern. No he estat, mai, tant de temps incòmode, molest i.. quadrat!

Els ulls del brigada eren com plats, enormes i fitxos.
Quan va sortir de la seva perplexitat, recuperant la mala baba, em va acusar de antipatriota, de comunista (no anava errat), de mil coses més. El càstig va ser la prevenció indefinida. Un càstig inútil. Per mi, tant mateix, la mili era, en sí mateixa, un arrest. Mentre estava a la garjola els companys me duien còmics (tebeos en dèiem per aquells temps) i venien a xerrar amb mi quan podíen. Temporalment vaig gaudir d’una espècie d’aura d'heroïcitat. El càstig va ser per a mi, i per a la meva vanitat, un premi excel·lent!