Cop d’ull núm. 72, abril 2007

Na Maruxa

El paisatge era obscur i frondós. Una fraga impenetrable de roures i castanyers. La boira ho humitejava tot. Aquella serena, al crepuscle del dia, accentuava encara més la fredor de l’ambient. Tant sols una carretera serpentejava ratllant la boscúria. Era una carretera antiga. Mal asfaltada. Farcida de clots, i de grava deslligada del poc asfalt que hi quedava. Els revolts es succeïen un darrera l’altre, una i altra vegada.

El conductor del cotxe havia perdut l’esperança de trobar el castell de Soutomaior . S’havia perdut entre els turons i les valls interminables d’aquella regió? Confiava en veure’l amb les darreres llums del dia, però la penombra, era cada vegada més obscura. Com una flassada negre, la nit, punyia per cobrir les muntanyes arrodonides d’aquells indrets de la Galícia profunda.

- Arribaré de fosc – maleïa aquell home.

Començava a ploure un xirimiri fi i persistent. La humitat i el fred neguitejaven el seu humor. Engegà l’eixugavidres. Esperonat per la frisor va pitjar a fons l’accelerador, tot i que la carretera demanava a crits una bona dosi de prudència. Al seu davant tenia, ara, un tram de carretera llarg i sense revolts. Aprofità per esgarrapar un parell de segons al inexorable temps. De prompte, veié al final d’aquella recta, i abans de que la carretera desapareixes en una volta, a una jove. La dona romania a la vorera de la carretera fent senyals amb la ma. L’home, que ara ja era més a prop, va veure que amb l’expressió de la cara i el gest de la ma, aquella jove implorava al conductor que s’aturés. No tindria més de vint anys. Era bonica i agradosa, de pell molt blanca però ulls obscurs, no gaire alta, de faccions suaus i expressió dolça tot i que en el seu rostre duia pintada la por. Vestia de negre, com les pageses gallegues. No portava mocador al cap i inexplicablement duia els cabells eixuts que eren negres com l’atzabeja. Tampoc la seva roba patia la inclemència de la intempèrie.

Aquell home, que conduïa el cotxe a la recerca d’un castell perdut per les muntanyes més desconegudes de Galícia, que frisava, no tenia ganes d’aturar-se. Així i tot, en veure la tendresa d’aquella noia i el crit de socors que expressava amb tot el seu cos, reduí la marxa i s’aturà.

- ¡Bo home! ¿Pode levarme a Soutomaior?
- Puja! ¡Sobe!

L’home mudà l’estat d’ànim en sentir propera l’aura d’aquella jove. Un sentiment de complaença envaí les venes i les fibres del seu cos. La frisor fugí. La dolçor de la jove, que li parlava, el transportava a un estat de serena felicitat.

- Coidado con esta curva, polo amor de Deus. Rógovolo. É moi perigosa. Ten pouca visibilidade. E agora escurece. Xa houbo un par de accidentes.
- Si, muller.

El conductor, amnèsic de la frisor que fins ara havia patit, parà atenció en la conducció i feu la volta amb prudència. Un cotxe venia en sentit oposat. Amb una velocitat gens adequada per l’estat d’aquella carretera. Concentrat i advertit aquell home impedí un accident ben probable. Bufà. Maleí de pensament al conductor del cotxe contrari que ara desapareixia pel retrovisor com un llampec.

- Grazas, moza. Se non me chegas a avisar tivésemos un accidente.

Estava content. Va pensar que anava en bona direcció. La noia li havia demanat per anar a Soutomaior. Era evident, idò, que aquella carretera portava al castell. Ja quasi era fosc. Havia encès els llums del cotxe. Poca cosa podria veure del castell, però això, ara, ja no l’amoïnava. Tenia ganes de parlar amb la noia. Estava content.

- ¿Que facías no medio da estrada con esta choiva?

La jove no va contestar. L’home es girà per mirar-la i esperar resposta. Un calfred esgarrifós va recórrer de dalt a baix l’espinada d’aquell home. Un tremolor. Una suor freda. Pell de gallina!

La noia no hi era al seu costat!

Com era possible? Fins uns segons ella li xerrava. Havia pujat al cotxe! Com era possible? No podia haver obert la porta del cotxe i botar en marxa! Ho hagués sentit! Com era possible?

---

El llogaret de Soutomaior. Dalt d’un turó el castell. Imponent i fantasmal. De pedra granítica i freda. Un home entra a l’únic bar del poble. Un poble de quatre cases. Un bar que és bar, botiga i barberia tot a l’hora. L’home entra, pàl·lid, blanc com la cera. Demana un tassó d’orujo. Tremola.

Només l’amo del bar i un client passen l’estona. Un temps indefinit en un indret indefinit de la Galícia profunda.

- ¿Que vos pasa bo home? – inquireix l’amo del bar.
- Unha moza… Autoestop… subiu ao coche… Suplicoume prudencia… Salvoume dun accidente… ¡Desapareceu! ¿Era real ou vin visións?

L’home parla inconnexa. Perdut. No pot creure el que li ha passat!. El client del bar, un home vell de cabellera i barba blanca, en un racó, apura una cigarreta que fa estona que consumeix lentament. El tassó que té a la taula fa estona que és buit. Brillen els seus ulls al bell mig d’una mar d’arrugues i pell reseca. Sense perdre la circumspecció, acluca els ulls, com mirant el passat. Amb una veu escanyada, que li ve de la fondària dels pulmons enquitranats diu:

- É Maruxa… ¡Outra vez Maruxa!

El conductor agafa pel braç l’amo del bar, estreny fort i suplica:

- ¿Quen é Maruxa?
- Maruxa morreu dun accidente de tráfico fai vinte anos. Din que a súa ánima aparece para advertir aos condutores imprudentes e evitar accidentes. Sempre na mesma curva onde ela pereció.

L’amo del bar encongí les espatlles i entrà, pausadament, a la rebotiga. Indiferent. Incrèdul en certa manera. El vell, el client, apagà la llosca de la cigarreta i tornà a dir pensatiu:

- É Maruxa… ¡Outra vez Maruxa!

Un calfred esgarrifós torna a recórrer de dalt a baix l’espinada d’aquell home. L’espectre de na Maruxa li ha salvat la vida. Està espantat quan hauria de botar d’alegria. La jove, la nina dolça, l’ha guarit d’una mort segura. Mira per la finestra del bar, botiga, barberia vers el turó del castell. No veu rés. La nit és fosca com la negror del carbó.