Cop d’ull núm. 73, juny 2007

No us perdeu el vostre propi funeral.

Un dia, de pagès, no sabia que fer. Ensopit com estava vaig decidir provar experiències noves i, vés per on, no se m’ocorre altra idea que morir-me. Me varen venir unes ganes desaforades de conèixer com és l’anomenat altre món. La veritat és que saber el que passa després de la mort és força interessant. Si més no, estareu amb mi, se n’ha escrit molt sobre el tema.

Al metge forense que va fer l’autòpsia li vaig donar molta de feina. Pobre homenet! No endevinava de cap manera quina havia estat la causa de la meva defunció. Heu de pensar que ben poca gent, per no dir ningú, es mor de rés. Sempre hi ha una causa! Però no en el meu cas. Aquell metge, per sortir-ne, va diagnosticar mort sobtada. No podia imaginar que em pogués morir simplement per propi desig i per provar coses noves.

No us penseu. Morir-se és força divertit. I el que més em va agradar ve ser el meu propi funeral. Us don un bon consell: assistiu al vostre propi funeral. És força entretingut.

En el meu la gent estava molt trista. Més d’un dissimulava la bona sort que el meu enterrament li oferia en safata. En Guillem feia seriosos esforços per no botar d’alegria. El molt bergant me devia 6.000 euros. Es pensava que el deute s’havia esfumat o que romandria amb mi sota terra. Però no. Li vaig xiuxiuejar a cau d’orella que el deute me’l cobraria de qualque manera. De llavors ençà, el pobre no dorm.

La meva dona, i familiars propers manifestaven una pena molt sincera. No hi havia motiu.

- Que jo estic molt content! Puc botar de nigulet en nigulet. Ja sabeu que m’agrada molt la meteorologia. Ara puc passejar-me per les tempestes i agafar llamps i fer trons. Que això és molt divertit! Si sabéssiu que en aquest món s’està tan bé vendríeu tots en bandada. – Això deia, però ningú em feia cas. Normalment els vius teniu el despit de no fer-nos cas (als morts vull dir).

El que passa és que, en vida, jo sempre deia que, si moria, no es celebrés cap funeral. La meva dona no va obeir aquesta voluntat. Pel que diran. Com un acte social, etc. etc. Tot i que es sentia una mica culpable la va encertar. Veure l’església plena de gom a gom i poder passejar per les ments dels assistents és força divertit. Heu de saber que els morts podem entrar en el cervell de les persones i llegir-los els pensaments més inconfessables. Ho sabem tot de vosaltres. És el nostre entreteniment preferit.

Jo insistia:
- No ploreu. No cal que dissimuleu. No guardeu les bones formes. Boteu amb mi d’alegria. Que m’ho estic passant pipa!

Anava esbrinat el què pensava la gent. Un s’avorria. Era un amic d’un amic meu que ni tan sols me coneixia. Cap de suro! No haguessis vingut! En Miquelet, que fa dos dies era un nin, mirava furtivament les al·lotes i la seva fortor l’impedia recordar que estava en un funeral. Desenvolupava fantasies d’un alt contingut eròtic. Na Maria, la cunyada que sempre m’ha tractat amb la fredor més absoluta, flastomava mentalment. S’havia perdut un capítol de la seva sèrie preferida. Curta de gambals! Millor que mirar la tele és estar amb la gent, encara que sigui per plorar-me a mi!

Alguns clients de confiança, pocs, varen tenir la decència de presentar-se en el funeral. Però parlant amb si mateixos maleïen la seva mala sort. Morint-me lis vaig deixar feina penjada. Quina mandra haver de refer paperam i cercar un altre dissenyador i tornar a encarregar la feina! Els vius sou uns egoistes. Només penseu en vosaltres mateixos. En els vostres interessos més immediats. Això per no citar els qui frisaven i que volien que acabés la missa ja! Un feia tard a una reunió, a l’altre l’esperaven per a anar a un sopar de negocis, aquell tenia cita amb...

Hi havia una al·loteta, a la darrera fila que plorava discretament. Ningú la coneixia. Procurava no fer-se notar. S’amagava a l’empara de les ombres de l’església. Ningú la coneixia, però jo si. Era la meva amant secreta. Havien muntat un niuet d’amor, un piset molt mono i molt pràctic. Us he de dir que, quan la vaig veure, vaig saber que ja no tornaria a gaudir els seus encants. Això és l’única cosa que em dol. Han finit les alegres trobades en aquell cau clandestí. Pobre Margalideta!... i pobre de mi! No se pot tenir tot en aquest món... ni tampoc a l’altre.

Poca gent escoltava el que el capellà deia. Tothom feia veure que seguia els rituals pertinents. Ho feien físicament, però els pensaments volaven. Alguns estaven a la lluna i d’altres a la estratosfera. En Jaume anava encès. Poques hores abans es va barallar amb la seva al·lota i no desitjava altra cosa que fugir de l’església per anar a reconciliar-se. Orgullós com era va dir el que mai hauria d’haver dit i ara se penedia. A Josep li havien posat una multa i planyia la seva mala sort. Seràs curt. Rés de mala sort. El que passa és que anaves sense cinturó. I això no ho has de fer mai, homenet de Deu! Que t’han donat el carnet en els encants! Maria havia rebut una cita a cegues per Internet i ara no sabia si anar-hi o no anar-hi. Saps si no xatejasis tant! Ara no tindries aquests dubtes.

Com veieu ningú estava pel que s’havia d’estar. Fins i tot qualcú ni sabia qui era el mort. De tota manera descriure tots els pensaments de tots els assistents seria abusar de la vostra paciència, estimats lectors. I feu el favor d’escoltar-nos. Afineu l’oïda. El que diem els morts és pura saviesa. Deixeu de dir: pobre Fulanet, és mort! Sembla que no ho enteneu. Sabeu el que nosaltres diem de vosaltres? Idò: pobrets, aquests, encara són vius!

I per acabar: si qualque vegada us moriu no us perdeu el vostre propi funeral.