Cop d’ull núm. 74, novembre 2007

El cotxe

L’altre dia, de pagès, vaig quedar amb una persona per acompanyar-la amb el cotxe a fer uns encàrrecs dels quals no ve al cas parlar-ne. L’amic m’esperava a una cantonada prèviament acordada. Me va veure arribar quan jo era a cinquanta metres del punt de trobada. M’ho comentà:

- Te veuen arribar de ben enfora. Es teu cotxe és fàcil d’identificar!

Els qui no me coneixen, ni a mi ni al meu cotxe, pensaran que el duc pintat d’un color llampant o cridaner. O que tinc un cotxe d’una marca poc coneguda. O que és un cotxe antic, com un 600 o un 4L, per exemple. Rés d’això. És un simple Nissan Almera de color platejat, un vehicle com tants que n’hi ha circulant per Palma. La particularitat que fa que la meva màquina s’identifiqui des de ben lluny no te cap secret. És el cotxe més brut i arrugat de Mallorca i part de l’estranger. De fet el seu color ja no és platejat. És un gris indefinit que va variant segons la climatologia. Quan plou fang, pluja molt habitual a la nostra terra, vira a un marronenc vermellós molt propi del desert del Sàhara. Si plou aigua es neteja i llueix com la plata. Si fa vent s’aterrona i s’engalana de pols, de fulles d’arbres diversos, de pètals de flors, de pol·len groguenc, de branquillons, de qualque cagarada d’ocell i de tot allò que la natura disposa per donar-li un aire selvàtic.

La carrosseria és un espant. Esta copejada de per tot. No he tingut, amb aquest Nissan, cap accident seriós (amb d’altres cotxes, sí). El que passa és que vaig acumulant petits copets. Topadetes beneites pròpies d’un conductor maldestre que no té ni el més mínim d’interès per conservar la màquina ufana i esplendorosa.

Per aparcar, maniobra que se me resisteix, faig servir un mètode eficaç per fer via. Topadeta per davant, topadeta per darrera i així vaig encaixant l’andròmina. A vegades el que tinc darrera és un contenidor de runa i, fosca, quan li peg no recula i ja la tenim armada. Una nafra més per afegir a la col·lecció. Les columnes dels aparcaments soterranis són el meu calvari. No hi ha dia que no les fregui amb les portes laterals. Si tingués ulls a darrera i als costats (i els vidres més nets) les veuria i les podria evitar. Que hi farem! Déu no més m’ha donat dos ulls per mirar endavant.

Un veí, del meu barri, te el cotxe més malparat que el meu. A vegades parlem de l’assumpte. Ens consolem dient que el cotxe viu per a nosaltres i no nosaltres vivim per al cotxe. Però ell ratlla el paradigma. Quan tanca les portes les ha de fermar amb una corda. Home! Això ja passa de mida! El seu cotxe no val ni per anar pel sementer.

Es podria parlar molt sobre la relació que es crea entre l’home i el seu cotxe. La majoria de persones vessen sobre aquest enginy el desig d’allò que voldrien ser i no són. Idolatren el cotxe. Si Moisès, hores d’ara, baixés del Sinaí no es trobaria a la gent adorant a un vedell d’or. Ens trobaria a tots idolatrant a una màquina de ferro lluent que no te potes sinó rodes. Els israelites adoraven un sol vedell d’or. Un per a tots. En el nostre cas, com que som molt democràtics, cada ú adora el seu propi vedell que és el cotxe, la màquina sagrada.

Hi ha homes que estimen més el seu cotxe que la seva dona. El renten. El llustren. Li posen accessoris. El revisen contínuament. Li posen música quadrifònica i mil virgueries més. Comenten amb els amics les meravelles tecnològiques, absolutament innecessàries, que porten de sèrie el seu vehicle. I els extres! CD! MP3! L’ordinador d’abord! El GPS! L’Airbag! Direcció assistida! Aixecavidres elèctric! Amb les mans al volant senten poder. Es senten realitzats. Creuen que han aconseguit ésser més que els altres. Quina bajanada! L’única cosa que ha de fer un home per a realitzar-se és estimar i fer-se amb la gent i deixar les màquines per allò que serveixen. Tan és una eina  un tornavís com un cotxe. L’única diferència és que el cotxe et porta allà on vols. Què pensaria la gent si jo em passegés pel carrer amb un tornavís d’última generació, de titani, amb mànec de colorins i plàstic ultra resistent d’alta adherència i pitipam i pitipum? I el lluís sentin-me un súper home? Doncs pensarien que estic com una regadora.

Un amic tenia un cotxe ben bufó. Li varen robar tres vegades. Fart de tanta mala sort el va vendre a un conegut. Al cap d’un parell de mesos, circumstancialment, es retroben i el meu amic s’interessa pel que havia estat el seu cotxe.

- Què? Quin resultat t’ha donat el Ford que me comprares?

- Fosca i remil llamps! Me’l varen robar. La policia el va trobar, però fet una coca! Els p.... lladres el varen cremar a consciència. L’utilitzaren per obrir una joieria. Ja sap… Per allunitzar

- Vaja! Em sap greu, em deixes parat!

El que no sabien ambdós és que aquell Ford s’havia pervertit. Se sentia atret pel món de la delinqüència i va acabar essent el protagonista d’un robatori. Per ventura, finalment, va veure satisfet el seu desig més inconfessable.

Això dels robatoris, a mi, em preocupa. El primer que faig quan compr un cotxe és copeja’l amb un martell. El deix ben arrugat. L’embrut i li faig algunes ratllades amb un cúter. Procur que sigui d’una marca poc atractiva i poc potent. Així estic ben segur que els lladres no me’l robaran. Ells volen el millor cotxe, aquell que no poden tenir.

Un altre dels usos pels quals el cotxe és una eina interessant és fe’l servir com armari. Tot el trastòrum que no te un lloc definit a casa acaba en el cotxe. Mocadors de paper. Diaris per llançar al contenidor blau. Idem botelles de vidre. Anotacions de gestions urgents (que mai s’arriben a realitzar). Coses per dur a Deixalles. Flassades per dur a la tintoreria. Eines. Etc. etc. Per això garantir que no te robin el cotxe és absolutament necessari.

Si em veieu pel carrer amb el meu cotxe , no penseu que som a bord d’un objecte d’afirmació social, un símbol del meu status o el que sigui. Pensau que, simplement, estic manant un armari amb rodes.

I que per molt d’anys sia!