Cop d’ull núm. 62, febrer 2006 - S'Encruia 96, primavera 2006

Si, cariño...

Actualment reforman ca nostra. Per decidir quin tipus de cuina instal·laríem varem anar al polígon de Son Castelló. Entrarem en una gran superfície d'electrodomèstics que tenien força models de cuines en exposició. No sabíem si volíem una vitroceràmica o una placa a gas o què.

Ens va atendre una senyora d'entre 40 i 50 anys. S'estava llimant les ungles i sense deixar de fer-ho abans de que la meva dona formulàs una pregunta va dir:

- Si, cariño?
- Volíem veure què teniu...
- Si cariño.
Va treure un catàleg. El va obrir per la pàgina corresponent i diu:
- Veus, cariño. Aqui tenim...
- No, no -interromp la meva dona- no vull mirar catàlegs. Vull veure com són les plaques a gas o si és millor una vitro...
- Si, cariño. Vine per aquí, cariño.
Anam cap a la exposició de cuines i diu:
- Mira, cariño, aquesta és de quatre focs, cariño.
- Si però aquí no puc fer una paella i a la vegada anar encalentint el brou. No hi ha espai per les dues coses.
- Claro, cariño. És que, cariño, aquestes plaques es fan a l'estranger. I ells no fan paelles, cariño!.

Era increïble la quantitat de cariños que amollava aquella dona. Però el més increïble era la varietat de matisos que li conferia a aquesta paraula. Amb cariños qüestionava, afirmava, confirmava o rematava. A mi, m'encalentia la sang aquell rosari de cariños. Tenia ganes de dir-li -Senyora! Cariño és un autèntic barbarisme! Digui estimat o estimada d'una punyetera vegada!- Com podeu imaginar vaig reprimir aquest primer impuls. Si no ho hagués fet probablement hagués afegit: -Però a mi no m'ho digueu, perquè jo no vos estim gens!-

La conversa amb la meva dona continuava:
- Veus, cariño, aqui tens dues plaques separades cinc centímetres. Eh, cariño. Veus, cariño... En una tens dos focs, cariño, i a l'altre el foc per la paella, cariño.

De fet, utilitzar una paraula comodí amb tanta profussió denota vulgaritat. I que, a més, aquesta paraula sigui un barbarisme fa plorera. Absent en la conversa sobre cuines, entre mi pensava -Valdria més que aquesta dona parlàs suajiri!- quina manera d'espanyar el català!-
Ara la depenenta mostrava catàlegs. Mentre la meva dona comparava i anotava preus la bona senyora tornava a llimarse les ungles. Semblava com absent. Com si el seu esperit fos a la estratosfera i el seu cos, amb pilot automàtic, fos a la terra ametrellant cariños un darrera l'altre.

No varem comprar res. Però sortirem de la botiga molt informats. I molt encariñats.
Li vaig comentar a la meva dona:
- Fosca! Estic embafat de tant de cariños. Aquesta dona t'ha dit cariño en mitja hora més vegades que jo en tota se meva vida!
- Ah. Idò no. A mi m'agrada que m'ensabonin. Si vaig de botigues és per a que me tractin com a una reina.
- Que sí cariño. Que sí.