S'horeta saludable

S’altre dia, de pagès, vaig sortir de ca nostra, com cada dia, per fer s’horeta saludable. Consisteix en caminar durant una hora a pas alegre, com si frissassis, per veure de cremar els espaguetis del sopar anterior. Jo hi vaig, davers les vuit i mitja del dematí, de ca nostra fins a la Universitat i torn. Tot plegat seixantacinc minuts. El cos és com una màquina que necessita moure’s per funcionar. Si es queda quieta es rovella i ja no torna a engegar. Cal cremar el colesterol que s’ens acumula i embossa les venes. Com diu la meva metgesa, menjam massa. Toca, idò, en aquestes alçades, fer dieta i més exercici.

Però hi ha un benefici afegit en aquestes caminades esportives. És, sencillament, conèixer l’entorn. En un sentit estricte el meu barri és molt petit. Una vintena curta de cases d’origen rural. Es diu Cal Patró. Però el que jo consider com el meu barri abasteix una zona més amplia. Faig entrar en el mateix sac Cal Patró, Son Espanyol i part del Secar de la Real.

Just sortint de ca nostra, caminant per l’esquerra de la carretera, adreç les meves passes cap a la cruilla de ca na Gallura. A banda i banda els ametllers escupen els darrers pètals de la flor que enfarina el terra com si hagués nevat. Però la verdor esclata. La primavera treu el nas amb ganes de fer-se la senyora del paisatge. Surten els primers espàrrecs cobdiciats pels jubilats del veïnat que van sobrats de temps per collir-los i esgarrapar-se les mans. A la meva esquerra un bosc de ribera eixopluga el torrent de na Bàrbara. Les alzines i els ullastres romanen pacients a l’espera de les plujes de primavera que ompliràn la llera d’aigua fresca i riallera. A la tardor la torrentada durà aigua tèrbola i fangosa. La ventada abatrà els arbres més vells i se inundaràn els camps.

En els ametllaràs pasten les ovelles i balen els bocs vigilant el seu harem. La llum matinera del Sol dibuixa els seus cossos amb un joc de contrallums i lluentors. Els que estàn, pacients i tranquils, a la vorera del tancat fugen en captar la meva presència. El seu instint els esperona a allunyar-se de qualsevol aparença de depredador. Aquest fet em fa sentir-me una mica culpable d’estar al cap damunt de la cadena tròfica.

No som l’única persona que transita en aquesta franja horaria. Dues madones i un senyor que parlen castellà caminen en direcció contrària. Segurament són de Cal Patró i s’han aixecat molt aviat, doncs ja venen de tornada. L’home va darrera d’elles, mut i callat. Sembla una mica més vell. Elles dues conversen com unes descosides. Els temes de converse, pel que sembla, no els esgoten mai. Contesten amb rigorosa educació a la meva salutació. Ens conèixem de dir-nos cada dia –Bon dia! –Bon dia!

A Ca na Gallura tomb a la dreta per enfilar el Camí de la Real en direcció a Son Espanyol. Alternen les cases i els sementers, la majoria d’ells abandonats. L’ambient és rural. Algunes cases s’han restaurat recentment i tot i que respeten l’estètica rústica manifesten la bona economia dels nouvinguts. Desentona la gespa, els jardins i les piscines. Les cases més autèntiques solen estar habitades per gent major. Conren l’hort, tenen les gallines a lloure i el trastum escampat pels porxos, les casatones d’eines i garatjos amb desordre i descurança. Malgrat tot algú fa tot el contrari. Te l’hort més polit i endreçat que un jardí de palau.

Una característica agermana a tot el veïnat. El lladruc dels cans. No hi ha casal, casa o casetó que no tingui un ca, o més d’un per lladrar a tothom que transita, amb tot el dret del món, pel camí. Lladren furiosos, agresius, gelosos de l’espai que els hi pertoca guardar. Els cans són bèsties empipadores. Molesten als vianants i a l’amo que ja no fa cas dels seus lladrucs. Si diuen que són tant intel·ligents, per quines santes punyetes m’han de lladrar si saben que cada dia, a la mateixa hora, pas pel carrer sense haver manifestat mai cap intenció d’entrar a ca seva? És que no me coneixen? No saben que, simplement, faig s’horeta saludable?

És curiós el comportament, sobradament instintiu, d’aquests animals. En una de les cases del Camí de la Real hi viu un conegut. Abans de que vingués a viure al barri ja el coneixia per raons de feina. Un dia obria la barrera de casa seva i darrera seu venia un ca de bestiar, negre com el betum de Judea, que sempre me lladra. Vaig saludar al meu amic i vaig veure el ca. Sabia que en presència de l’amo l’animal no faria res. Per sorpresa meva aquell ca furiós i lladrugot en travessar l’imaginària línia que separa l’espai privat de l’espai públic que és el carrer es va convertir en un xotet, amb la coa entre les cames, ajupit i amb la mirada acovardida. Són valents quan estan a ca seva protegits pel reixat. De tota manera no sé que hagués passat si la barrera fos oberta sensa la presència de l’amo. Dels cans petits no tinc cap por, però dels grossos no m’en fii ni un pèl.

El Camí de la Real serpenteja pel barri  de Son Espanyol. Hi ha un convent de monjes on a les jornades electorals s’hi estableix el col·legi electoral més petit de Mallorca. No només és petit per la poca població de la zona sinó per raons d’espai. Hi cap la mesa electoral i dues rates. La gent ha d’esperar al carrer per entrar a votar. A s’enfront d’el convent hi ha les cases noves que fan cantonada amb el carrer, precisament, de les Cases Noves. No crec que siguin les cases més velles del barri, però noves us assegur que no ho són.

Més endavant hi ha una parada de bus en la qual sempre hi ha les mateixes persones esperant l’arribada del vehicle municipal. És la línia nou la que passa per aquests carrers o millor dit camins. És un autobús petit (els camins són estrets) impulsat per energia elèctrica la qual cosa queda com a molt ecològica i actual. Les parroquianes xerren entre elles. Són unes senyores grasses i majors. Van molt ben vestides i empoloinades. No més un home jove, magre i esquifit, roman amb elles. És tímid. No conversa gaire i sempre té la mirada fugadissa. Jo sempre don el bon dia. Som educat de mena. Elles i ell em contesten amb el bon dia de rigor. No és un bon dia efusiu. És el mínim complidor: ‘n dia.

Només hi unes persones que s’adelanten a saludar-me. Són els ciclistes. Coincidim moltíssims dies com un rellotge. Poc després de la parada del bus i a una velocitat considerable, uns homes mes o manco de la meva edat però més musculats i fornits, pedalejant les seves bicicletes, comparèixen pel meu darrera. Com que jo no els veig fins que m’han adelantat, ells tenen temps de donar-me el bon dia abans.

Unes passes més envant i ha una casa habitada per una parella major, molt major, per no dir vella. Tenen tancat el solar amb un reixat provisional. A dintre, a la carrera, unes barreres noves, de bona forja, esperen a ésser instalades. Quatre taulons de mala fusta les apuntalen per a que no caiguin. Fa més de quatre anys que romanen així! El dia que deicideixin a montar-les ja estaràn rovellades. A la vorera del carrer hi creix ufanosa una mata de romaní esplendorós. Jo sempre, fidel a un ritual del qual no en puc prescindir, pas la ma per les fulles per retenir aquest perfum tan mediterrani. Aquest gest no deu agradar al ca petit, fill de mil llets, que me lladra histèric i enfurismat. No pot trair els seus gens.

Uns trescents metres més envant el camí de la Real doblega noranta graus a la dreta per anar a rendir tot el seu paisatge a la modernitat. Mor, vergonyosament, engolit per l’avinguda periurbana d’allò que un dia va ésser la carretera de Valldemossa. És el progrés? És el  preu que hem de pagar per tenir una universitat i un Parc Bit?

Habitualment, des d’aquest punt on el camí de la Real doblega, prenc el camí de Can Gori que enfila tot dret cap a la universitat. A la vora, a tocar de l’estació de metro (sense comentaris), hi ha una hípica. En aquestes hores matineres ja hi ha activitat. Un dissabte (els dissabtes faig s’horeta saludable més tard) unes belles amaçones feien evolucionar les seves calvalcadures. Hi havia molt de públic mirant el que jo també veia. Som aliè al món de l’hípica, però les passes que els cavalls feien governats  per les amaçones, vestides a l’anglesa, eren dignes d’éssser contemplades.
Però aquell dia, de pagès, no vaig fer la volta habitual. Just entrant al camí de Can Gori vaig aturar-me per treure’m un pedrolí que me havia entrat  a l’esportiva. Feia una bona estona que me donava creu. Decidit a treure’m la sabata, ajupit com estava, vaig veure una esparraguera farcida d’espàrrecs verdolencs i ufanosos. No parlen. Però si parlassin dirien:

- Agafe’ns. Soparàs d’una bona truita avui vespre.

Obedient els vaig collir. Recuperava una afició que de jove, amb monpare, pel mes de febrer ens feia trescar camins i garrigues d’arreu Mallorca. Unes passes més envant una altra esparraguera parlamentava. Obedient una altra vegada. Al poc ja tenia mitja dotzena d’esparrecs a la ma. Vaig recordar que la ruta habitual que em pertocava seguir del camí de l’Ullastre, el camí de ses Cases Noves i finalment el camí de la Real des d’el convent fins a ca nostra són camins més cuidats. No tenen a les voreres margalideres, vinagrelles, fonolls, esparragueres i altres herbes. Si més no a la majoria del recorregut. Vaig decidir prendre cap a l’esquerra i entrar en un carrer ben curiós i més rural. Li diuen carrer Llarg. Així com el camí de la Real serpenteja el carrer Llarg no ho fa. És més digne. Enfila dret i recte fins al camí de Can Rave com l’estela d’un avió en el cel. Fa honor al seu nom per què és llarg una estona llarga. Enfila recte però puja i baixa com una muntanya russa. No tot és perfecte.

Les voreres estan farcides de verdissa. Sovintegen les esparagueres. Ben aviat ja tenia un bon feix d’espàrrecs a la ma, tota ella esgarrapada. D’enfora una dona també remanava pels marges. Cercava espàrrecs com feia jo mateix? Uns minuts més tard vaig poder verificar que efectivament això feia. Al poc ens varem creuar. Duia un manat esquifit. Quatre espàrrecs mal comptats i prims. En bona educació li vaig donar el bon dia amb un somriure insultant d’orella a orella. Ella, una madona entrada en anys, vestida amb una bata de colors llampants, tot s’ha de dir de pèssim gust, em contestà amb un bon dia indiferent i distant. La seva mirada es clavà en el manat d’espàrrecs que jo duia a la ma. Un gest despectiu i d’enuig per part d’ella. Si jo hagués tingut, en aquell moment, un lector de telepatia (quan s’inventarà aquest aparell?) hagués escoltat el que ella pensava i que amb tot el llenguatge no verbal expresava:

- Sant Cristo Bendito. Mira que m’aixecat prest. No trob ni un punyetero espàrrec i tu gamberol… Ala! Tota sa ma plena!

- Enveja, madona, que no hi veis o vos fa cosa esgarrapar-vos ses mans –això és el que li vaig contestar sense paraules però amb la mirada i el somriure sornaguer.

Tornant cap a casa, en el camí de can Rave, una llebra esclafada per les rodes d’un cotxe m’obligà a tapar-me el nas. Era la mateixa llebra que dies abans vaig veure saltar sota l’ombra d’un garrover?

El paisatge del barri el conformen les cases, les velles i les noves, els xalets, els camps, llaurats o abandonats, els marges de pedra i esquena d’ase, els marges esbaldegrats, els garrovers, els ametllers, els taronjers, els pals d’electricitat on hi penjen cartells de cans perduts… També el conformen els animals, les persones que feinejen o trajinen o esperen el bus. Les que saluden i les que no. És el bull del barri. Però i ha un element, si més no, curiós…

Hi un home, d’una cinquantena d’anys, que faci fred o faci calor, vestid amb roba vella (per suarla), camina amunt i avall amb pas accelerat. Sempre a la mateixa hora manco festes de guardar. És un home panxut que llueix una barba descuidada (quina mandra afeitar-se cada dia) que porta ulleres i calça unes bambes blanques que ja groguejen. Protejeix la seva calva, de la insolació, amb una gorra redona d’un rosa pàlid (era blanca, però un dia la va rentar amb roba de color). Tot ho observa. Tot ho valora. A tothom dona el bon dia. Capta la poesia de l’entorn i la descriu amb belles paraules. És un home que s’enamora del seu barri. Ell no ho sap. No sap que és l’element més peregrí del veïnat. És l’home que dia rera dia fa s’horeta saludable!

I que per molts anys sia!