Cop d’ull núm. 70, febrer 2007

Una excursió a Bellver

Na Clara és monitora de l’Esplai. L’altre dia, de pagès, me contava una anècdota que li succeí amb els seus nins. Me deia que li ha tocat un grup difícil. Vaja… que el que té no és una guarda d’angelets, més aviat és una guarda de dimonions. Són bellugadissos, distrets, cridaners i campen per tots els punt cardinals de la geografia. Sovint sua per posar ordre i concert. Així mateix per l’entusiasme que hi posa i per l’experiència que té aconsegueix que el grup no esdevingui un desgavell.

Tenia programada una excursió a Bellver. Sabedora del comportament dels seus infantons va prepara una estratègia per garantir que l’excursió no resultàs un fracàs. Un dissabte abans els va alliçonar, ben alliçonats, del comportament que s’ha de tenir a la visita al Castell de Bellver.

- Si feis bonda pujarem a dalt d’es terrat d’es castell. Se veu una vista de Palma  esplèndida. Veureu que Palma és molt gran. Veureu la mar, el port, els vaixells, les barques…

Visques, crits d’alegria, mamballetes, bots i renous. Tanta efusió mostrada va crear serioses dubtes, a la monitora, de que la sortida fos un èxit.

Va arribar el dissabte anunciat i els dimonions se varen portar com angelets. Ben arrenglerats, un darrera l’altre, varen passar per les sales del castell i gaudiren d’una visita molt instructiva. Veren el pati, les estàtues de romans, les arcades…

Vist el comportament dels seus infantons, la monitora, agosarada com és, es va atrevir a pujar al terrat. Evidentment va prendre les degudes precaucions per evitar que ningú caigués al fossat i es fes una coca.

- Tots en filera i pel mig del terrat! Que ningú s’acosti a les voreres!

Obedients. Un darrera l’altre, com la processionària, enfilaren escales capdamunt!

En esser al terrat feren una volta i na Clara contenta pel comportament dels seus menuts elogià, manifestant gran entusiasme, les meravelles de la vista que la ciutat plantava davant dels seus ulls.

- Veis quina vista tan esplèndida! Se veu tota Palma. Fixau-vos que és de gran!

Mutis absolut. Carones d’indiferència. Ni si ni no. Si fossin dibuixos de còmic tots durien un interrogant damunt des cap.

- Vaja! Que passa! – pensà la monitora – Massa bons al·lots se m’han tornat. Quina reacció tan freda davant una cosa tan digne de veure!

Al cap d’un moment se li encengué una llumeneta. – Ja sé que passa. Ara ho comprovaré.

No rés. S’acota per posar els seus ulls a l’alçada dels ulls dels seus petits i, efectivament, comprova que la vista no existeix. Paret i cel blau.

Els infants viuen immersos en un món fet pels adults. Això comporta desproporcions. Record un article que vaig llegir, fa molt de temps, que explicava com uns investigadors americans van construir una casa, amb tot el seu mobiliari, de proporcions magnificades. Interpolaren la diferència d’estatura que hi ha entre un infant de 5 anys, més o manco, i un adult. Els investigadors constataven, així, la dificultat que suposa viure en un món on les mesures de les coses no corresponen amb la pròpia estatura. Utilitzaren aquest recurs per estimular la inventiva i  crear enginys per fer la vida dels infants més còmode.

I és que els adults, sovint, oblidam que els nins no tenen els ulls en el nostre nivell. De tan en tan ens hauríem d’acotar per posar-nos a la seva alçada. Veuríem que ells, no només pensen diferent, si no que, a més a més miren un altre món. Hauríem de fer com na Clara en el terrat de Bellver.