Cop d’ull núm. 77, febrer 2008

El barbull d'aquelles gestes èpiques

S’altre dia, de pagès, ens ajuntarem quatre amics per fer una xerradeta. No me faceu dir ara per quin motiu, no ve al cas. La qüestió és que acabarem parlant de com és la vida actualment i de com era a la nostra infantesa (minyonia orada, com va dir en Llorenç Riber). La aparició dels automòbils ha fet impossible que els nins juguin en el carrer. Cal afegir, a més, que els pares d’aquells temps no eren tan protectors com, ara, ho som nosaltres. Sense manies ens enviaven a jugar al carrer. Una mesura viable i molt sana per a ells i per als nins.

Arrel d’aquesta conversa vaig recordar que de nin, quan estiuejàvem a Selva, jugàvem a guerres. En el poble, cosa molt comú en els pobles de Mallorca i arreu, la canalla es dividia en dos bàndols contraris i enemistats. Pertànyer a una banda o a l’altra era una cosa molt important i seriosa. La rivalitat entre les dues faccions venia d’antic. Perdut en el temps ningú recordava el motiu per el qual anaven ambdós bàndols permanentment a punt de brega. Ens acusàvem, mútuament, de venjances i contravenjances. I, evidentment, botava el repte: idò, feim una guerra!

I l’organitzàvem ben organitzada. Fixàvem un dia i un lloc. –Dijous a les onze en es safreig de can Pep Botana! Calien reunions per distribuir la feina. S’havien de replegar moltes pedres (la nostre munició), fer bassetges amb cordes, fer fletxes amb aubons i amb gomes elàstiques tiradors i ballestes. També havíem de preparar els distintius. Un bàndol duia turbants blaus en el cap i l’altre bàndol el duia vermell. Així mateix fèiem senyeres. Unes de color i d’altres de blanques per assenyalar el moment de parlamentar. Un ritual necessari per a iniciar el combat o per a capitular i rendir la tropa, si les coses venien maldades. El que més feina ens duia era fer les trinxeres. No eren res d’altre món. Simplement remenàvem grapades de terra per fer caramulls rere els quals amagar-nos. A ulls d’un adult allò eren dos exèrcits de fireta però en la nostra percepció érem guerrers llegendaris.

Els contraris, jo no ho sabia, s’havien dedicat més a la defensa. Calculaven per on atacaríem i preparaven paranys en el terra. Consistien en forats, considerables, practicats en el camí. Tancaven el forat amb canyes i a sobre hi posaven paper. Finalment ho cobrien tot de terra i fullaraca. D’aquesta manera era impossible saber on era el forat.

Alguns nins, entre ells els meus germans i jo, no érem de Selva i desconeixíem aquella estratègia. Pel contrari els qui eren del poble n’estaven ben assabentats. Me degueren veure amb cara de babau o d’innocent perquè me proposaren per fer de capità.

- Tu seràs el capità i aniràs davant.

Santa innocència! Jo botava d’alegria. Seré el Capità! Aniré davant com un heroi de pel·lícula! El rei Artús! El que no endevinava és que els meus suposats companys me posaven davant per a que fos el primer a caure en els paranys. Que espavilats! –Que sigui el llonguet* de Palma el primer a caure, així nosaltres ja estarem previnguts!– se devien dir entre ells.

La guerra fou una batalla campal. Volaven fletxes i pedres i crits i ais i uis. En el moment més calent del combat, protegits rere les trinxeres, algú cridà:

- Héi! Capità! Quan avançam?

I beneit de jo vaig dir:

- Ara!

Au, idò! Amunt les armes i a vèncer els enemics. Cofoi i valent partesc cap el safreig i tota la meva host al darrera. Amb poques passes donades el terra desapareix de sota els meus peus. Tothom s’acotà! Però jo no podia perquè tenia les cames dins el forat quasi bé fins a la cintura! Vaig rebre fletxes i pedrades i sobretot les rialles dels enemics!

La lluita va acabar sense que guanyàs ni perdés ningú i sobretot perquè era tard i hora de sopar. Ens recriminàvem mútuament no haver complit les regles pactades i amb conseqüència tornàvem a convocar una altra brega. Més d’un va tornar a casa amb nafres, cops, bonys i trencs. Mai he entès perquè no hi havien desgràcies majors. Els al·lots d’aleshores no anaven de coverbos. Les pedres eren pedres, però, pot ser, benauradament, llançades amb molta mala punteria.

Jo anava brut i amb la roba banyada per litres de suor. Temia més l’amonestació de mumare que la bravura dels meus enemics. Tot i ser l’estiu amb la frescor del capvespre i la roba humida el constipat era segur.

Com canvien els temps! No hi havia televisors, ni mòbils, ni ordinadors, ni plays, ni wiis, ni ipods, ni tan de cotxes. Jugàvem pels sementers i els safrejos amb allò que la natura ens oferia.

A vegades, quan el sol abdica en favor de la nit i mentre contempl la vermellor del cel, sent, a la llunyania, l’udol dels aubons i les pedres esqueixant l’aire calent. Els crits. El barbull d’aquelles gestes èpiques.

* Fa molts d’anys que ningú me diu llonguet. Aquest era el malnom que rebia la gent de ciutat per part dels foravilers. No sé si encara és vigent.