Eufemismes.
Cop d’ull núm. 84, març 2009
(del grec "eu" bo i "feme" parlar)
L’altre dia, de pagès, cercava informació per Internet. Vaig anar a parar a la Wikipèdia en el terme afroamericà. Un de ben conegut, actualment, és el president dels Estats Units Barack Hussein Obama. És curiós el cas d’aquest home. President dels EEUU essent negre (més ben dit mulat), amb noms i llinatge musulmans (compartint nom amb Sadam Hussein), esquerrà i vés a saber què més. Bromes apart, el que ara m’interessa és criticar l’eufemisme afroamericà.
Si els negres d’Amèrica són afroamericans què són els blancs d’Amèrica: euroamericans? Si existeixen els termes llatinoamericà i afroamericà perquè no existeix el terme euroamericà? Tots el nord-americans que es consideren simplement nord-americans provenen, de no gaires generacions enrere, d’europeus. Emigrants que cercaven fortuna al nou continent. Els únics americans a seques, autèntics, són els descendents de les tribus autòctones: els apache, els cherokee, els cheyenne, els sioux i d’altres força desconegudes per la història.
Afroamericà es considerat un eufemisme políticament correcte, però eufemisme malgrat tot. Seria just si existís euroamericà, però com que no és el cas, segueix essent, per a mi, un terme discriminatori. Si ets negre ets afroamericà però si ets blanc ets americà i punt. Això no és just.
També és imprecís el terme subsaharià. Primer perquè el que hi ha sota el Sàhara són les plaques tectòniques africanes i el magma terrestre, i més avall el nucli ferrós de la Terra. Segon perquè per sota del Sàhara (si considerem que el nord és a dalt i el sud és a baix) hi viuen els afrikaners de Sud-àfrica que són blancs. Tota maniobra per esquivar el terme negre cau en el fracàs.
El que insulta és l’actitud, el to amb el qual és usada una paraula, no pas la paraula en sí mateixa.
Això dels eufemismes (hom hi pot escriure un llibre) té la seva gràcia. Quan era petit s’usaven a dojo. La societat era més retòrica i formal. Per no dir una paraula considerada vergonyosa o prohibida es recorria a l’enginy dels eufemismes. El llenguatge era, aleshores, molt florit i imaginatiu però per contra, avegades, fals o hipòcrita.
Un dia passejava amb mumare pel carrer i vaig veure una dona embarassada (una paraula que la gent educada solia evitar). Jo era molt nin i era la primera vegada que veia una dona així. Vaig preguntar-li a mumare:
- Mumare. Has vist? Què té aquesta dona a la panxa?
- Res, està en estat de bona esperança.
El meu cervellet no va entendre res. Bona esperança? Què espera? Vaig gosar a formular una altra pregunta.
- Què hi té a dins?
- Aigua. Au! Calla i camina!
La dona feia cara de suportar una càrrega feixuga. Segur que li feia mal. No molt, però còmoda hom no la veia pas. Jo guardava, en aquells temps, l’esperança de tenir un tricicle. Però el tricicle no arribava mai. Ni per reis, ni pel Sant, ni per l’onomàstica. Vaig creure que fora millor abandonar aquesta esperança no fos cosa que se m’omplís la panxa d’aigua i me fes mal. El tricicle no va comparèixer mai però una bicicleta sí… als catorze anys!
Ara m’haureu de perdonar. He d’interrompre aquest escrit perquè he d’anar a veure el senyor Roca…
-bis-bis-bis--fsssssssssss--pssssssssss-
Ja he tornat. He fet un riu sense cap problema. Espero que quan arribi a la tercera edat pugui fer pis com ara. A més, aixecar-me de tant en quant va bé, sinó el pompis em fa mal d’estar massa temps assegut a la cadira. Tinc una amiga que és auxiliar de vol. Quan vola no gosa anar de ventre perquè li fa mania l’excusat de l’avió. Ho passa malament. Té una germana invident i la seva parella és militar. En un sopar conjunt defensava la intervenció militar dels EEUU a l’Irak malgrat els danys col·laterals de la dita intervenció.
Lendakari vol dir literalment cabdill. Perquè ningú tradueix aquesta paraula? Gosaria n’Ibarretxe o en Patxi López presentar-se com cabdill dels bascos? La política n’està plena d’eufemismes. Hom parla de creixement negatiu de l’economia, estancament poblacional, conflicte bèl·lic, centre penitenciari, neteja ètnica, interrupció voluntària de l’embaràs, tercer món, desvinculació laboral, material per adults, mètodes de persuasió, persona amb discapacitats… la llista no acaba mai. De fet els polítics reinventen cada dia el llenguatge políticament correcte. Avui dia sense eufemismes el polític deixa de ser-ne.
Jo torn a la meva bolla. reivindico que tots aquells americans que no son llatinoamericans, lusoamericans o afroamericans siguin anomenats euroamericans o millor: anglosaxoamericans! ;-)
